El topònim Sotaia, d’origen àrab, històricament se’l relaciona amb l’antiga alqueria morisca, situada en algun lloc d’aquesta partida a la qual li dóna nom, i de la que posteriorment esdevindria el nucli cristià de Bellreguard.

Joan Pellicer ens mostra, en el Diari de Sotaia, la senzillesa de la vida, les meravelles de la natura, del paisatge… Elogia les plantes, els animals i la gent. Descriu el seu quefer diari al llarg d’un cicle anual i ho fa d’una manera senzilla, poètica, suculenta, plena de joies; d’observació minuciosa, de recerca científica i de creació literària.
Sotaia és la seua casa natal, el seu poble, l’horta que trepitja de jove i de gran. La coneix pam a pam i l’enyora quan s’hi troba lluny. Joan es defineix a si mateix com a “…Veí de la muntanya. Company del barranc, de l’avenc i de la cova, del corb, del tord i de la sargantana, del fenàs, de la molsa i de l’aranya, del cingle enaltit i pacífic i de la font. Tot el dia caminant per forcalls i mallades oblidades i passets de cabres i corriols de senglars, i a tot volt la garriga i la pedra amigues, els dits de l’aire i el bes del sol”.
Les terres de la riba esquerra del barranc de Palmera i de la banda de baix del camí vell de la Font d’en Carròs a Gandia (és a dir, la Runa, la Vega i els Olivars), formen part alhora d’una gran “partida” comarcal anomenada el pla de Sotaia, o simplement Sotaia, que s’estén pels termes de Rafelcofer, Beniarjó, Almoines, l’Alqueria de la Comtessa, Palmera i Bellreguard. Es tracta d’un nom aràbic Sutayha, que vol dir “la terrassa, l’enllosat, la safa de l’almàssera”, i que en castellà –amb article solaritzat as-– ha donat azotea.
El 1486, al segle XV, Bellreguard fou adquirida pel duc de Gandia Pere Lluís de Borja. És en aquesta escriptura quan apareix per primer cop el nom de Bellreguard substituint el de Sotaia. Hi va intervenir com a procurador del duc de Gandia, l’escriptor i mestre en teologia Joan Roís de Corella.

El conreu de la canya de sucre durant els segles XVI i XVII, i el de la mora i la vinya en els dos segles successius, van conformar la base de la seua economia, posteriorment passaria a ser el conreu de la taronja la principal font de riquesa.

“Poble pla i hortolà, senzillament, amb el meravellós regal d’un esquinç frondós de marjal i un braç de mar… Bellreguard és només i senzillament un poble de pla de l’horta. Però si hi ha un poble saforenc que resulte ràpid i ineludible de descobrir de qualsevol cim o puntual de les muntanyes que envolten la comarca, amb el seu clar i dreçat campanar, enlairat al bell mig de la paradigma fronda de la plana d’horta de tarongers, oberta a l’ample ventall de la mar, i des de la qual millor s’aprecie amb equidistància tota la redonesa i grandiositat de l’arc de roca viva que n’arrecera…. aquest és Bellreguard.”

Joan Pellicer i Bataller
Bellreguard, verd esguard.

Inici ruta al Barranc de Sotaia: anomenat també del Barranquet o de Bellreguard. Discorre pel sud del terme de Bellreguard, al límit amb el municipi de Palmera i de Rafelcofer, desaiguant a la séquia de Miramar. El tram de Bellreguard es troba canalitzat entre parets d’obra. En aquest punt es troba un molló de pedra que representa la fita dels tres termes.

Caminem pel Camí del Barranquet i paral·lel a la nostra esquerra veurem el Fil dels Olivars, que desemboca al Barranc de Sotaia i ens acompanyarà zigzaguejant uns 350 m entre camps de cítrics, on doblarem a la dreta per entrar al camí de Sotaia (o dels Olivars). Aquest fil flueix per aquest camí, comptant amb dos sifons, i nodreix la partida Els Olivars al llarg pràcticament d’un quilòmetre; fins que ja en el camí vell de Gandia a Rafelcofer, veurem el seu naixement a la séquia de Miramar.

Antigament es coneixia als Olivars com l’Olivar del Duc (l’olivar del senyor duch, 1638, però també en plural, los Olivars), per ser una antiga reserva dominical: oliveres administrades directament per la senyoria comtal d’Oliva, primerament, i ducal de Gandia, en acabant.

Què és una fila (o fil) d’aigua?: la quantitat d’aquesta que es pren d’una séquia de la cabuda d’un pam en quadre, per cert espai de temps que amb velocitat regular o constant corre una distància fixa i determinada; podent definir-se científicament la fila d’aigua ser el corrent d’ella que en quantitat uniforme i amb velocitat d’un segon de temps camina una vara de distància; o bé la mateixa aigua que en la mateixa quantitat i velocitat passa per un conducte horitzontal d’un pam en quadre i altura, és a dir, un pam cúbic, i que en un segon de temps pot omplir-se a la boca de l’esmentat conducte 3 càntirs d’aigua sense desaprofitar cap quantitat.

Al molí Miquel trobem un canemàs d’arbres gegantins, assilvestrats, feréstecs. Cada arbre dóna menjar a un bon grapat d’ocells, els fa de recer i amagatall. La frondositat del lloc és ideal per a l’observació de fauna, especialment els ocells d’horta que campen al seu aire. Així descriu el mestre Joan el quefer d’aquests animalons:
Canta i campa pertot el pit-roig, el reiet tardoral dels termes. Quina amable companyia els aucells de l’horta! Quina amenitat. Quina exquisidesa. Quin temps més fructuós el viscut entre el verd i els animals! Verderols allimonats, cues-roges, palputs espectaculars i exòtics sobrevolant els cimals de la fronda, cues-blanques refiades i atrevides saltironant pels caminals, merlots de bec daurat ocults en la verda ombra, saltamarges i sits pels canyars, cues-grogues tímides i fugisseres als bassals, els pintats pinsans, els xerraires gafarrons, les llistades sitres, els mudats totestius, les colorades caderneres… També el martinet de riu, el nostre blauet irrompent fletxat d’una séquia amb els seus ullots esbatanats i la seua breu i bellíssima cua blava esmaltada. I a les altures, vigilant i inquiet, el rei principal, el sobirà de l’horta i les marjals, l’esparver, el roig soliguer que planta i guaita la caça al grat de l’aire lleu.
Hi ha els darrers xerroteigs i comentaris d’aucells. Un arcaic i acollidor clamor de fins i breus acords sobreeixint de la silent fronda. La màgica bondat de l’horta. La seua plàcida i serena solitud. Aquest primal i subtil assossec dels camps. Aquesta pau vibrant, lleu i fonda. Aquesta gràcia estremidora i íntima.

El molí rep l’aigua que ve del molí de Sotaia, per la séquia de Miramar. Està situat també a la partida Sotaia o Calaixet. Té dos cups de 110 cm de diàmetre i un salt de 3 m, sense bassa, un bellíssim cacau, dues rodes d’àleps i dues moles catalanes, per a dacsa i arròs. Conserva la xemeneia del forn de cremar pallús d’arròs i corfa d’ametla per reforçar la potència de l’aigua amb un motor de gas pobre. Fou bastit cap a l’any 1856, encara que el primer projecte es presenta l’any 1840, per un dels Peiró llogater del molí l’Alfàs de Potries, Blai.
A l’arxiu de Gandia està el projecte i el croquis del molí de 1840

El 1927 es coneix amb el nom de molí Calaixet, per estar situat a la partida del mateix nom. Va deixar de moldre cap al 1962. Era dels germans Fabià, Vicent i Miquel Peiró Barber i després, per herència, dels fills de Miquel, Antoni, Alfons, Miquel i Fabià Peiró Castillo. El 1941 era de Josep Peiró Castillo. L’últim propietari, com a molí, va ser Miquel Peiró Castillo. Normalment molia arròs i farina, però al final sols tractava arròs.

De l’època dels germans Fabià, Miquel i Vicent, entre els anys 1930 i 1948, es recorda que, de dos d’ells, se’n feia, mig de broma i mig de veres, el següent comentari: “Tu per lladre i jo per gos, a l’infern anirem els dos”.

Un incendi l’any 1998 va destruir completament el sostre i l’estructura interior del gran casal del molí, però encara ens resten afortunadament les esveltes parets exteriors.

El molí del Calaixet, etimologia popular –és lògic que hi haja calaixos en un molí– que amaga el topònim original, deformat en Carraiset en la documentació notarial castellana de mitjan segle XIX. El nom al·ludeix a una fondalada de la séquia de Miramar o de Beniamís, aprofitada per a fixar el salt del molí en el segle XIX, on creixia la bova, el càrritx dels catalans: aquella planta aquàtica, tan nostra, que s’usa per a embovar cadires.

LA BOVA I ELS SEUS USOS
La bova (Typha latifolia) és una gran herba que arrela dins de l’aigua, un macròfit que trobarem normalment a la vora més interior de la riba dels cursos calmats d’aigua, dels tolls de rieres i de les basses.
En on s’assenta la bova, la mata creix any rere any fins a formar un illot. Serveix també d’immillorable refugi, zona de nidificació i cria a les aus aquàtiques. Els peixos solen patrullar pels seus voltants, ja que saben que és fàcil trobar insectes.

Molt a prop del Molí de Miquel, la funció del partidor és derivar un fil per regar els camps citrícoles d’El Bartolí a la població de Palmera. L’element és un piló de ciment lluït, amb les vores arrodonides, fet que facilita el pas de l’aigua en reduir el fregament. A la punta de la llengua o divisori hi ha ranures en què s’encaixen taulers, o fins i tot torns metàl·lics amb les seues corresponents trapes. La missió d’aquests elements, en la llengua, és distribuir el cabal pertinent a cada canal. Aquest cabal varia en funció de l’aforament assignat a cada un i de la distribució dels torns de reg.

A partir d’aquest punt, la Séquia de Miramar s’introdueix en el Molí de Miquel i el Fil de Bartolí bonifica les terres citrícoles circumdants.

El Sifó dels Olivars es troba a la partida dels Olivars. La seua funció és permetre que el Fil dels Olivars creue d’un costat a un altre del camí. És de reduïdes dimensions, quadrangular (1,10 m de costat i arran de terra).

El sifó és un altre mètode de conducció de l’aigua per salvar un desnivell important del terreny. Es basa en la llei dels vasos comunicants, i consisteix en una canalització en forma d'”U”, generalment subterrània, freqüentment construïda amb peces cilíndriques prefabricades.
Els sifons han estat refets constantment al llarg dels segles. D’aquesta manera, no és possible datar amb exactitud l’època de construcció dels sifons amb la simple observació de la seua fàbrica.
En origen, les séquies que en l’actualitat utilitzen sifons per salvar obstacles, es van valer d’aqüeductes de fàbrica senzilla a base de troncs buidats o construïts amb materials fàcilment degradables.

Actualment és una casa particular. Rebia l’aigua de la séquia de Miramar (2 files), formada després del Cano de Potries, i tenia un esbós de bassa, dos cups, dues voltes, tres rodes i tres moles.

Enviava l’aigua per la mateixa séquia al molí Miquel. Està situat a la partida Sotaia. Aquest molí fou bastit entre els anys 1840 i 1841, després d’un llarg procés de discussions entre els regants de Piles, Palmera, Miramar i l’Alqueria de la Comtessa, convocats prèviament pels seus ajuntaments el dia 18 de desembre de 1839, amb escrits dirigits al governador civil d’Alacant (aleshores pertanyien a la província d’Alacant), perquè l’aigua la prenia del fil de Miramar.

En el plànol del molí i l’entorn de 1863, el propietari era Vicent Part Frasquet.

El nom de Fabrilo, el pren d’un dels propietaris, Vicent Barber “Fabrilo”. El següent Moliner va ser el seu nebot Antoni Vicent Barber Part, al qual ajudava Salvador Peiró Escrivà, casat amb la seua neboda i hereva Consol Barber Solbes, fins al final del molí, allà pel 1967. L’any 1970, ja tancat el molí, el comprà Vicent Faios Bataller, de la Pobla del Duc, que el destinà a granja, però que a hores d’ara resta inactiu, sols s’usa com a vivenda temporal.

A l’arxiu de Gandia hi ha un plànol del molí i entorn de 1863

“Els animals com són: feréstecs, enjogassats. Les plantes així mateix: humils o solemnes, secretes i formoses sempre. La roca, dreta, rotunda. L’aigua, amb la seua suavitat i la seua puixança. El vent, ara furiós, ara tendríssim. El foc, sempre bell i perillós. La nit darrere el dia. La primavera, darrere l’hivern. Els crepuscles, les rosades, les illes, els núvols, les coves, les platges, les tempestes, els astres…
Cel esglaiat fins al migdia, i llisor de blau tota la vesprada. El llebeig ha baixat i a mitjan matí ha entrat el vent del nord, una tramuntana temperada però tallant i freda. Així com hui, xicoteta, la tramuntana és perfecta. Bòrees, vent d’altures, de boscos, de neus perpètues, magnífic, pur. No és una meravella aquesta terra on el vent del nord arriba quasi sempre amb les urpes plegades, inofensiu, oferent, amorosit, tonificant, nodridor, salutífer?”

“Camí de Benirrugat. Boqueta de nit. Plàcida brisa terral. El terral prim de sempre. Salten llàdrucs del molí. Sent els primers grills de la primavera, olorant les també primeres dolces alenades de la flor del taronger. Pels tarongerars, horta avant, pel verger de Sotaia.
Les olivardes tornen com tots els anys a guarnir de groc els caminals, camins i carreteres. Les olivardes garrides, batalleres, tenaces de fulla vulnerària i floretes solars.
Seguir, caminar, ser aire i carn de sendera.
Quin error ignorar el plaer de caminar tranquil, lleuger i dret.
A Sotaia de nou. Sotaia verda i florida, verger entre vergers al bell mig d’una gegantina corona blava meitat roca, meitat aigua.
L’amor continua sent el més atraient i més temut, el més enaltit i més sollat.
L’amor és l’estat de màxima receptivitat i generositat.”

Caminem per un mar de tarongers que projecta la successió de parcel·les irrigades per les innombrables séquies i files; la concatenació de fileres rectilínies que dibuixen unes estructures geomètriques i l’explosió de colors i olors de la flor del taronger i de les taronges.

Per això, no és estrany que poetes valencians hagen dedicat lletres al taronger i al seu fruit.

Francesc Almela i Vives escriu:

Taronja: forma redona
com una faç d’abadessa.
Taronja: color bufona
com una flameta encesa.
Taronja: sucre en esponja
de canem i satalies.
Taronja: menja de monja
amiga de llepolies
Taronja:
qui en menja se torna flonja […]

El tarongerars constitueix un extens “bosc cultural”, com un autèntic pulmó verd de la comarca de la Safor. Constitueix no només un espai agrícola, sinó un geosistema o sistema ecològic en el qual interactuen els processos naturals i els culturals. La matriu agrícola, en la qual s’han imposat els cítrics, constitueix una extensió arbrada de tipus sabana, que a més de productiva és fixadora de diòxid de carboni i refugi d’espècies animals.

Així mateix la densa xarxa de séquies i fils de reg funcionen com les artèries del tarongerar i dels nuclis urbans, mobilitzant fluxos abiòtics i biòtics; les escorrenties i la vegetació natural dels marges actuen de corredor ecològic, que esquitxen el profund mantell verd creat.

Els assegadors
El camí de servei de la séquia de Miramar es considerava també assegador de bestiar o per traginar les collites.
Els assegadors o vies pecuàries eren camins de bestiar d’una certa amplada de dret de pas. Solien travessar pels passos més còmodes, acostant-se a les fonts, pous o abeuradors d’aigua. Aquests itineraris antics del nostre territori coincideixen amb molts dels actuals camins. Aquests assegadors estan protegits per l’Ordre de 16 de febrer de 1993, de la Conselleria de Medi Ambient.
Les vies pecuàries poden funcionar com a connectors ecològics, acollir diferents usos recreatius (passeig, senderisme, bicicleta tot terreny, cavalcada) i els elements associats a les mateixes (descansadors, abeuradors, comptadors o ponts) constitueixen un important patrimoni històric-cultural.

Normalment una xarxa de séquies té un gradual descens en altitud entre l’origen (generalment un riu) i el final del circuit, que sovint és la mar. Ara bé, de vegades cal accelerar o elevar l’aigua de forma artificial, aquesta acció es pot realitzar com en l’antiguitat, utilitzant sénies, on amb la tracció animal o humana permeten, a través duna roda vertical donar elevació a l’aigua, o també amb un sistema com els quadrats o rescloses que eleven l’aigua als alters.

Al segle XX s’introdueixen per a fer aquesta mateixa funció els motors o bombes, aquestes li donen major elevació a l’aigua que transcorre per les séquies més baixes, permetent el reg de terrenys més sobreelevats o bé introduir major energia a l’aigua que transcorre per la séquia original, aquesta era i és, la funció del motor del Racó.

A Rafelcofer dos han sigut els motors històrics, el Motor del Racó i el Motor del Caragol, amb els que s’aportava aigua als regs de la Séquia Comuna d’Oliva i dels fils de Sotaia. El Motor del Racó s’ubicava en el nucli urbà, en l’avinguda de Xàtiva, irrigant la partida del Racó.

Actualment l’edifici del Motor del Racó, recentment restaurat per l’ajuntament local, alberga el Museu Etnològic de Rafelcofer

Era un fantàstic conjunt etnogràfic, enderrocat definitivament el maig de 1997. Rebia l’aigua de la séquia d’Oliva, que arranca de la Casa Clara, després de repartir-se en el Cano de Potries i el partidor de l’Alcudiola (1849), que està situat 50 m abans del molí, que separa una fila per a reg de les hortes de Rafelcofer.

Estava situat a la partida Racó. Sense bassa, tenia dos cups de 136 cm de diàmetre (amb dues botanes) i 126 cm de diàmetre (amb una botana) i entrades d’aigua de 100 x 120 cm, una caiguda d’aigua d’uns 4-5 m, dues voltes de més de 2 m d’altura i un cacau, quatre rodets i quatre moles, tres de catalanes per a dacsa i una francesa per al blat. Hi posaren electricitat i màquines noves el 1935. Maians l’esmena el 1745 amb el seu nom.

Aquest Molí ja tenia origen àrab, donat que apareix reflectit com una donació reial als nous pobladors després de la conquesta. La seua situació, a prop de l’antiga Calçada Romana que connectava les ciutats de Saetabis (Xátiva) i Dianium (Dénia), així com diferents troballes arqueològiques romanes al Rabat de Rafelcofer, fan pensar que ben probablement l’origen d’aquest molí siga de caràcter romà, com ocorre amb el Molí Canyar de Potries.

Fins al seu enderrocament, es conservava quasi tota l’estructura del molí, banc, farinal, gronses, sesser, límpia, grues, ensacadores, etc. Era de Francesc Pérez Gil, el tio Paco, i com a moliners hi havia el seu nebot Francesc Pérez Castellà i Vicent Serrano Gregori.

Aquest edifici de repartiment d’aigües se situa en el terme de Rafelcofer, en la partida del Racó, en els limítrofs del nucli urbà. La seua funció és dividir els recursos hídrics entre la séquia d’Oliva i el nou fil, conegut com a Fil del Racó, amb el qual es drena les terres homònimes. La tipologia de construcció és una caseta de pedra seca treballada i de planta regular. Posseeix una xicoteta porta i reixes en les entrades i eixides d’aigua. L’element patrimonial es va remodelar en 1849, prova d’açò és la marca gravada en una pedra central de maçoneria.

L’ofici de sequier al s. XIX.

Per a tenir cura de les séquies es nomenaven sequiers. Les atribucions d’aquests eren recórrer les seues respectives séquies, encarregat de fer els torns i tandes de reg, denunciar davant el jutge o alcalde del terme les usurpacions d’aigües o altres infraccions que advertiren, i admetre pels seus drets el terç de les multes que s’imposaven als transgressors, consistents les ordinàries en 3 lliures valencianes si ocorre la manca de dia, i en 6 sent de nit. En les séquies reials ascendien aquestes multes a 25, 50 i 100 lliures, i en els assuts a 400 lliures totes, segons decrets de la real audiència territorial.
El distintiu dels sequiers era un bastó de dotze pams, de l’extrem superior, que tenia la figura de “chuzo”, sortia un ganxo de ferro, entés comunament en l’horta amb el nom de dall.

El pou en si té poc interés, més enllà de la seua funció elevadora de l’aigua, donat que es tracta d’una construcció de 1980, ara bé, a la part posterior d’aquest motor es pot veure clarament la funció elevadora, en veure’s diferents “galliponts”, on a manera d’escalèxtric, diversos sequions de reg o files, travessen al damunt de la séquia de Miramar, distribuint l’aigua en els terrenys del voltant, molt més elevats que les mateixes séquies.

Ara més té una significació important en la nostra ruta, essent aquest punt, fita de 3 termes (Beniarjó, Rafelcofer i Beniflà) en el qual les séquies de Miramar i Sotaia, que fins aquest punt transcorren pràcticament paral·leles, s’obrin i en el si d’aquest espai determinen allò que anomenem la Gran Partida de Sotaia, tot als termes de Rafelcofer, Bellreguard i l’Alqueria de la Comtessa, i fins i tot fitant els termes de Beniarjó i Almoines.

El molí de la Llum, Serreria o Batistet està situat al vèrtex nord-oriental del terme municipal de Potries, fitant amb els de Beniflà i la Font d’En Carrós. Hui està completament rehabilitat com a habitatge particular. Es tracta d’un edifici industrial de darrera generació, segurament construït a finals del segle XIX o principis del XX.
Rep l’aigua des del partidor o cano de Potries, que es troba uns 300 m abans, està a uns 2000 m del molí Canyar per un costat i a 400 m del molí Anouers per l’altre costat. L’energia la subministra l’aigua que correspon a les dues files que duu la séquia de Miramar, aigua que després passa al molí de Sotaia o Fabrilo. No té bassa però si un cup de 95 cm de diàmetre i una caiguda de 4 m que movia dues rodes d’àleps i dues moles catalanes de 138 cm de diàmetre i 28 cm d’alçada, respectivament, per moldre blat i dacsa per fer farina i segó. El ventador està a l’esquerra del cup i al seu costat. El cacau és preciós, amb dos compartiments, un per al ventador o vessador i l’altre el del cacau pròpiament dit, d’uns 3 m d’altura, 2 m d’amplària i 4 m de llargària.

Originalment molí fariner que no va deixar mai de funcionar com a tal, després hi van afegir una turbina de 17 CV per fer electricitat (fer llum), primera electricitat de Beniarjó i Beniflà, cap al 1907, de la companyia Adrover. D’aquest fet, en queda una dita: “La llum de Joan té poc trellat; encara no s’ha encés, ja s’ha apagat”. Aquesta turbina movia també el molí, i encara es conserva, com també les moles. Durant un temps va ser una serradora. A partir de l’any 1922 esdevingué fàbrica de midó. Va continuar sent, però, molí de moldre en paral·lel a totes les altres activitats. Era propietat de la família Miret, Agustí Miret Mayor, de Gandia. Va moldre fins a l’any 1955, quan n’era l’encarregat Baptista Montaner Soldevila, el qual, amb els seus fills Baptista i Francesc Montaner Orovay, era picador de les pedres de les moles, concretament dels molins de la Llum, Tola, Canyisset, Anouers, Alcudiola, Sotaia o Fabrilo i Nou de Beniflà.

Ara per tot broten noves herbes, i no són poques les que hi ha florides. Encatifant els horts i els tarongerars, els suaus i tofuts agrets amb l’enigmàtica flor de la cresolera entremesclada, els ravenells florits, els mercurials, el mascle clar i la femella fosca, discrets tots dos i enamorats; la modesta caüla; la jove florida de les fràgils i encisadores fumàries; la humil blancor dels pixagossos; la centaura negra esbadellant la seua porpra nova i les brillants i jovials rosetes i brots nous dels llicsons, les cama-roges, les dents de lleó, les malveres, les agullones, els geranis lluents, la pradella, els blets, els quenopodis, el cànem bord, les calcigues, els cards tacats, els ranuncles, les viboreres, la bracera, els plantatges, les llengües de bou, les coletes els melerets, les aristolòquies, les corretjoles, els panicals, les ortigues, els grams, els serreigs, la junça, l’all porro, els porradells, les porrines…

Aquest motor s’assenta entre el Molí de la Serreria i el Molí dels Anouers, a una cota altitudinal de 46 msnm i complementa el reg realitzat per la Séquia Comuna d’Oliva i les seues derivacions en les partides de La Huitena i Anouers.

Des de molt temps enrere hi ha hagut la necessitat de senyalitzar els llocs, especialment les propietats i els termes, per així deixar clar els límits. La millor manera de fer aquests senyals ha estat fer-ho amb els mollons (o fites) de pedra, normalment pedres grans o singulars, amb morter de calç, clavades a terra i que feren difícil la seua manipulació.

Pel camí entre el molí de la Serreria i el molí dels Anouers, trobem diverses fites de pedra, que en aquest cas, tenen una triple funció: delimitar finques, marcar el recorregut del camí i delimitar el terme entre Potries i La Font d’en Carròs.

Aquestes són baixetes i amb forma rectangular, però encara hi ha pilons cònics de pedra de quasi un metre d’alçada que fan aquesta funció, com el que marca el terme de Potries i Beniflà, on s’inicien en paral·lel les séquies de Sotaia i Miramar.

El Molí dels Anouers apareix documentat com a fariner des d’almenys el segle XV, així consta en un document de 1511 on se l’anomenava molí de “Çar Borzen, moro de Beniflà”; l’any 1745 apareix amb el nom de “molino de los nogales”, en un memorial per un plet sobre aigües realitzat per l’il·lustre oliver Gregori Maians, mentre que a la fi del segle XIX i començament del XX apareix amb la denominació de “molino de Almúnia”.

Situat uns 1600 m aigua avall del molí Canyar, rep l’aigua de la mateixa séquia comuna d’Oliva, que marxa paral·lela al camí de la Mitjana, però després que l’aigua ha estat repartida pel Cano de Potries (que després va al molí Canyisset, separat uns 900 m) aquest cano fa la següent divisió: 7 files a la séquia d’Oliva, 2 a la séquia de Miramar i 1 a la séquia de Sotaia (aquesta sols per a reg).

El molí disposava de dos cups de 122 cm de diàmetre i una altura de 2 m. Es troba en la partida Huitena. Movia directament tres jocs de moles catalanes, que van ser substituïdes per unes altres franceses, de 132 cm de diàmetre i 12 cm d’alçada les sotanes i de 22 cm les volanderes, amb tres farneres de 150 x 90 cm i 53 cm de profunditat; posteriorment, al tindre poca aigua el cup de la dreta s’hi va afegir un engranatge a la tercera mola, de 135 cm de diàmetre i 18 cm d’alçada la de baix i 137 cm i 22 cm la de dalt, més tard sobre eixa mola inactiva es muntà un banc elevat amb una mola arrossera, més xicoteta que la farinera i, per tant, amb menys potència per funcionar. El cacau disposava de dues voltes de 160 cm d’alçada i d’amplària i 3 m de longitud i una albellonera que travessava la sala del molí i el camí del davant. El ventador eixia per l’esquerra en el corrent de l’aigua abans dels cups.

La séquia tenia una profunditat de 70 cm i una amplària de 160 cm. El casal està al costat del barranc Beniteixir, que delimita els termes de la Font i Potries. Pertanyia a Silvèria i Matilde Peiró, de Rafelcofer, germanes de Vicent, Fabià i Miquel Peiró, propietaris del molí Miquel de Rafelcofer. Primer, en van ser moliners els germans Fuster Fuster i després Josep Català, tots de la Font.

La Fila de la Mitjana s’origina al molí Canyar, on les aigües superficials parteixen amb orientació est, salven la carretera i es perllonguen per la sendera dreta del camí de la Mitjana durant un quilòmetre, en el qual recull excedents de diversos fils de la séquia del Rebollet.

La fila transcorre amb rumb nord-est pel terme de la Font, recorre la partida d’El Vall al llarg de 650 m i arriba a la carretera CV-683, on rep els sobrants hídrics del Fil de l’Horteta. Continua en direcció est durant un quilòmetre, circumdant les partides de la Mitjana, El Camp i El Rabat, per abocar finalment els seus sobrants en el barranc de l’Arca o de la Foia.

El Partidor del Cano o de Sotaia, citat també al document de 1511, on apareix amb el nom de “partidor del Ferruz”. Aquest partidor de menor dimensions que els anteriors va estar reconstruït a mitjans del segle XIX, concretament l’any 1849 com apareix a una inscripció, i divideix mitjançant també un banc de pedra en deu portes les aigües de la séquia comuna d’Oliva en les séquies de Sotaia, Miramar i Oliva. Per la d’Oliva eixiran 7 de les deu portes del partidor, i distribuirà les aigües pels termes municipals de Rafelcofer, l’Alqueria de la Comtessa, Piles i Oliva. A la séquia de Miramar se li assignen dues portes per regar Palmera, Miramar, Rafelcofer, part de Bellreguard i Beniarjó. I la porta restant per a la séquia que rega les terres de Sotaia.

En l’arxiu de Gandia està el plànol o croquis del partidor de 1848 i bastit el 1849 junt els altres dos iguals de l’Alcudiola o del Racó i el del Mig o de Bas.

“…al terç principal partidor que esta damunt lo molí de çarbo orzez moro de Benifla vulgarment dit lo partidor del ferrug en lo qual partidor hi ha deu portes eguals per les dues de les quals dites portes decorre laygua per a regar palmera Benianij, Rafalsineu el alqueria appellada deu Abello Miramar e part de Bellreguart. E per la una de les altres portes decorre laygua per a regar la terra ques dio de Çotaya e altra en la partida de Reboller e per a regar la terra del huytenal. E de les set portes restants ne pren una Rafalcofer e les altres alqueries esmenades abans les altres restants dues portes”. Així mateix és com se cita al document de la Concòrdia de 1511.

És molt interessant com aquesta divisió reflectida ja al document de la concòrdia de 1511 ha estat vigent i inalterable pràcticament fins als nostres dies; a més a més, la detinguda lectura del document, del qual l’arxiu de Gandia conserva còpia, ens dóna a entendre que aquest partidor ja tenia deu portes abans de la dita data i repartia l’aigua de manera similar.

No hi ha dubte que el partidor és anterior a aquestes dates, i que correspon a l’ací citat com “del ferrug”. Aquest havia de ser simplement un banc de pedra amb les dents que flanquejaven les distintes portes. Igual que en el text, de l’actual partidor de Cano-Sotaia sorgeixen tres séquies que continuen portant les aigües a molts dels llocs ací citats. En el document també s’especifiquen quin tipus d’intervencions, o rectificacions, s’han de fer en els partidors (i més concretament en aquest que tractem). Com per exemple el fer un banc nou de pedra en este partidor: “…sia fet un banch nou de pedra en lo qual haja altres deu portes eguals com ja hy estan…“. També es parla de fer dues séquies: “…si sera mester fer dues cequies per la una de les quals decorrega laygua de les dues portes per a les terres del terme de la vila de gandia e laltra cequia y hom decorrega la porta de aygua que vega la terra de Çotaya…” Altre punt és el que diu que els mestres tenen la facultat d’alçar a plom el nou partidor perquè l’aigua córrega a nivell per a la correcta igualtat de totes les parts que componen el sistema de regadiu.

Justament per davant de la façana principal del Molí Canyar passava l’antiga carretera construïda amb llambordins als anys 20 del segle passat, durant la dictadura de Primo de Rivera, i és on es localitza encara un pont sobre la séquia que surt del molí. La séquia en aquest punt es troba a una cota per sota del nivell del carrer, i on, fins no fa massa anys, hi havia un frondós canyar que degué ser la causa, juntament amb el traspàs de la propietat del molí per part de la família Aynat, de la seua nova denominació com a molí Canyar.

La séquia continua el seu traçat quasi en paral·lel amb el camí de la Mitjana, i uns metres més enllà de la referida carretera ens trobem amb un altre pont sobre la séquia, es tracta del pont del vell Camí Reial, del qual sabem va estar enderrocat i reconstruït l’any 1902 pel propietari aleshores del molí, Salvador Ribes Gilabert.
I a les séquies, l’api bord i els créixens pujant, i en flor l’alisma, la persicària i els nenúfars. Tres aquàtiques nostres de floració vernal i tardoral, veïnes i tan distintes. Les enlairades i minúscules flors de l’alisma, els nostres plantatges de séquia amb els seus llarguíssims i intricats peduncles, triangles voladors de redoneses albes. La rosada, delicada i desmaiada floració de la persicària. I la nimfa, el lliri d’aigua, el nenúfar blanc, la nostra vulgar carabassera de séquia, immaculada, pura, simplement perfecta.

La cua de cavall
Els canutets de la cua de cavall són una de les plantes més visibles durant aquest passeig pels Camins de Sotaia. Per les vores de camins, séquies i hortes, allà on hi haja suficient humitat. De tiges herbàcies cilíndriques formades per segments com tubets superposats i de tacte asprívol.
Pel seu alt contingut en sals minerals s’ha utilitzat per enfortir el creixement d’ungles i cabells i com a eficaç planta diürètica i destoxicant. Té també propietats hemostàtiques i cicatritzants, indicada en les menstruacions excessives i en els sagnats nasals. Tant per via interna com per via externa utilitzarem un decuit d’un grapat de tiges per litre d’aigua. No s’ha d’abusar del seu ús intern perquè pot presentar problemes de toxicitat i, a més, tampoc és aconsellable per a dones embarassades ni per als xiquets.
Pellicer deia d’ella …herba dilecta i fins i tot la reina de les herbes remeieres… són singulars en la seua arquitectura, en l’antiguitat dels seus orígens i en la tria dels seus habitatges… més que qualsevol altre vegetal, poderoses fàbriques i caramulls magatzems d’una gran diversitat i abundor de sals minerals, essent molt riques en silici, potassa, calci i fòsfor, a més de magnesi, sodi, ferro i d’altres oligoelements… El silici elaborat per les cues de cavall és el silici orgànic més pur i acumulat en més alta taxa. En agricultura convencional és una mala herba mala d’eliminar, en canvi en agricultura ecològica s’usa per a enfortir les plantes i lluitar contra algunes plagues.

Situat al marge dret del riu, a la partida de la Campina, rebia l’aigua del partidor de la Casa Clara, per la séquia comuna d’Oliva.

El molí d’Aynat, aleshores molí Canyar, apareix documentat com a fariner des d’almenys el segle XV i així degué ser fins a la seua ampliació i transformació, entre la fi del segle XIX i el començament del XX, coincidint amb la construcció del ferrocarril Alcoi-Port de Gandia.

Ha estat vinculat durant segles a una influent família de lletrats i funcionaris de la Font d’en Carròs, els Aynat. El vell edifici hagué de ser substituït per un de nova planta adaptat a les exigències de transformació de l’època i amb les característiques arquitectòniques de finals del XIX, però mantenint l’estructura subterrània original. És un dels pocs molins hidràulics integrats en la xarxa de regadiu del marge dret que tenia una bassa d’acumulació d’aigua.

En aquest nou edifici, a més de mantenir els mecanismes per a la producció de farines, s’incorporen els propis per a espellofar i emblanquir l’arròs, s’instal·len turbines elèctriques i màquines de vapor i gasoil per a la provisió d’energia. Un conjunt fabril característic de l’època, on es disposen amplis espais residencials per a les famílies que treballen en la indústria, al costat de les dependències administratives i d’oficines i fins i tot es localitzen tallers per a l’estampació de l’envasament dels materials de la producció, sobretot de l’arròs. Hi ha les restes d’una xemeneia que era el forn on es cremava el pallús per produir el vapor d’aigua que s’afegia a l’energia motriu de l’aigua per ajudar a moure les moles.

Amb posterioritat s’ampliarà la indústria amb una fàbrica de gel, adossada al mur nord al costat de la via del ferrocarril, que cobria les necessitats de proveïment de gel per al ferrocarril tant d’Alcoi com de Gandia. Aquest molí ha estat restaurat i convertit en restaurant des de l’any 1998, però n’han respectat l’estructura original i es mostra al públic la maquinària i la resta de ginys de la seua primitiva funció.

Oms, xops, lledoners i moreres entre d’altres donen la benvinguda al caminant.
Dels oms diu Pellicer: Alineats i enlairats, al capdamunt dels alts ribatges del gran caixer dels rius, on esbossen a voltes algun retall de bosquina o caramullant i afermant els marges de barrancs, afluents i fondalades humides, i voltant la majoria de les fonts dels faldars i d’algun dels alts vessants de les nostres muntanyes…
I del lledoner i els seus fruits, els lledons: De tronc ferm esvelt i llis, color grisós i molt agradívol i copa ampla, frondosa, rotunda i molt brancuda (…) Els fruits, drupes o lledons, que pengen d’uns prims peduncles, maduren a les darreries de l’estiu o ja dins la tardor …
Torne del camp. L’horta és ara un vertader jardí, es vaja per on es vaja, es mire per on es mire. La blancor i el perfum de la flor del taronger ho inunden tot. Quina embriaguesa dolça i serena! A què s’assembla passejar per l’horta ara? És per a no creure-s’ho! No sols els tarongers, la fronda immensa de tarongers en flor, hi ha també els espinals en magnífica florida, solitaris o en denses colònies, encimbellats sobre els vells marges. La bracera despenjant-se florida i rosada. L’esclat de la valeriana roja. La florida dels caquiers. Les primeres flors de les queradilleres, bequerudes i aureolades, daurades i blaves, i dels Lathyrus, d’un color tan fresc, tan viu, que sembla que vagen a posar-se a volar. I la malvera estovada, pampolosa, alta i ben florida…

La Casa Ajuntament de Potries constitueix un magnífic exemple de l’arquitectura senyorial del segle XVII a l’àmbit rural del nostre país. El vell edifici conserva l’estructura i planta original, així com alguns elements singulars de la casa: magnífics paviments ceràmics policromats, grans bigues de fusta, ferros forjats, guixeries…

La façana principal s’obri al sinuós carrer de Boamit, carrer amb evidents reminiscències del passat musulmà del municipi. Aquesta casa-palau va ser construïda poc abans de l’any 1611 i era propietat del noble Pere de Borja i Centelles, fill segon dels Ducs de Gandia. A la fi del segle XIX, la Corporació Municipal compra aquest mateix edifici a un ric propietari i industrial dedicat a la filatura de la seda, Domingo Llopis, per a instal·lar la Sala Consistorial, el Rellotge Públic, la Presó, les Escoles d’ambdós sexes i els Habitatges dels Mestres.