Casa Ajuntament:

L’Ajuntament de Potries és un magnífic exponent de l’arquitectura  senyorial del segle XVII al nostre àmbit rural. Aquest edifici està situat al carrer de Boamit 28. La casa que es conserva va ser construïda entre els últims anys del segle XVI i la primera dècada del XVII, sabem que  l’any 1611 es pretenen revocar els establiments fets sobre la casa a favor de Pere de Borja i Centelles, segon fill del V Duc de Gandia Carles de Borja i la V Comtessa d’Oliva Magdalena Centelles.

De fet, un document datat l’any 1611 cita Pere de Borja i Centelles, governador de Gandia, com propietari al lloc de Potries “d’una casa gran i nova, amb moltes sales, tan bona com la millor de totes les que posseeix la senyoria’’. Pere de Borja i Centelles va ser el segon fill del matrimoni entre el duc de Gandia, Carles de Borja, i la comtessa d’Oliva, Magdalena Centelles. El matrimoni entre Carles i Magdalena unificà dues importantíssimes possessions senyorials. Serà l’any 1595 quan els Borja incorporen als seus dominis els del comtat d’Oliva, mitjançant matrimoni. Creiem que la casa nova del document és el magnífic edifici de l’actual Ajuntament de Potries, i és evident que ha estat construït de nova planta entre l’any 1595 i 1611, segurament per qüestions merament econòmiques, relacionades amb el control i fiscalització d’un conjunt de propietats que, des d’aleshores, els Borja havien d’administrar.

L’ajuntament conserva l’estructura original així com d’alguns singulars elements: les reixes de ferro forjat a la façana, els magnífics paviments ceràmics policromats amb paral·lels al Palau Ducal de Gandia o al Saló de Corts del Palau de la Generalitat de València.

Alguns dels elements decoratius propis del renaixement tardà i la qualitat de certs materials emprats en la construcció el vinculen a les classes dirigents i adinerades de l’època.

La fàbrica és bàsicament de tàpia mixta amb rajola, a excepció de la base de la cantonera de la façana principal, feta amb carreus de pedra. Disposa d’una planta en forma de U, amb un cos principal de planta baixa, primer pis, cambra i coberta a dues aigües de teula àrab; encara que aquest cos principal articula quatre dependències més superposades, dos a cadascun dels extrems de l’edifici.

Les dues primeres se situen entre la planta baixa i el primer pis, a manera d’entresòl, amb accés directe des de l’ampli vestíbul mitjançant elegants escales decorades amb rajoletes del mocadoret. Les segones se situen entre el primer pis i la cambra. Aquesta disposició de les dependències de l’edifici es correspon amb els buits de la façana principal. Situa un pati rectangular a la part posterior, flanquejat pels dos cossos annexos amb planta baixa i pis. També d’uns adossats a la façana del pati, que disposen de coberta a una vessant cap a l’interior, i eren els espais on antigament se situaven annexos econòmics com les quadres, la pallissa i la cuina.

En la primera fotografia observem l’entrada principal a l’Ajuntament amb el bigam de fusta original, en la segona fotografia el despatx de l’alcaldia, amb el paviment ceràmic policromat.

A la fi del segle XIX la corporació municipal, a causa de l’enderrocament del vell edifici del consell situat en la plaça de l’església, adquireix aquest immoble a un ric propietari i industrial dedicat a la filatura de la seda, Domingo Llopis, i el constitueix en la seu de l’Ajuntament, a més d’instal·lar el rellotge públic, les escoles, els habitatges dels mestres i una xicoteta presó. Una acurada restauració al començament dels anys 80 va fer possible la conservació d’aquest edifici, així com dels seus singulars elements.

Església dels Sants Joans:

La parròquia de Potries es va constituir com a independent, a l’últim quart del segle XVI, a causa de la remodelació de la diòcesi de València duta a terme per l’arquebisbe Sant Joan de Ribera l’any 1574, abans era una rectoria de moriscos pertanyent a Oliva. L’església té la tipologia característica de l’arquitectura religiosa de l’època, influenciada per les premisses jesuítiques.

Presenta planta de creu llatina inscrita en un rectangle, nau central coberta amb volta de canó i faixons, capelles laterals, creuer no emergent i torre – campanar ocupant l’espai de la primera capella del costat de l’epístola. L’interior de l’edifici és sobri, articula l’alçat mitjançant un ordre compost de pilastres sobre pedestals, arcs faixons i volta de canó.

Considerem que hi ha hagut, almenys, dues intervencions que han ampliat l’església per la porta de l’evangeli. La primera, executada entre la fi del segle XVII i el començament del XVIII, que afecta fonamentalment les capelles laterals fent-les més grans i cobrint-les amb cúpula, i la façana acurtant-la i disposant a la part superior un perfil mixtilini, ambdues obres molt en la línia del barroquisme propi de l’època.

La segona, duta a terme al primer quart del segle XIX, que comporta la construcció d’una nova capella, dedicada a Sant Blai, a l’altura del creuer. Aquesta presenta planta de creu grega coberta amb cúpula sobre petxines i llanternó: la seua concepció arquitectònica ens remet al corrent classicista dictat des de l’Acadèmia de Sant Carles de València.

La fàbrica de l’església és fonamentalment de maçoneria i morter de calç, encara que també s’utilitza la rajola; mentre que els carreus de pedra es localitzen a la sòbria portada, les cantoneres de la torre i la capella de Sant Blai, però sobretot, al cos de les campanes de la torre, construït exclusivament amb aquest material local. Aquest element constructiu ens acosta estilísticament amb el període d’erecció de la parròquia, constituint un exemple de l’arquitectura manierista de tall herrerià de la nostra comarca. La coberta és a dues aigües amb teula àrab.


Imatge de l’Església dels Sants Joans i la Torre-Campanar.

A l’església es conserva la relíquia de Sant Blai (s. XVI), patró del municipi, i una còpia de la talla barroca policromada del Crist de l’Agonia, procedent de l’ermita de Potries. Aquests elements del nostre patrimoni cultural mantenen vives al nostre municipi importants tradicions de caràcter religiós i festives; com ara les tradicionals processons de la Baixà i la Pujà a les festes majors. I poques festes tenen l’arrelament i acceptació popular com el conegut Porrat de Sant Blai a Potries. Any rere any, i sense interrupcions des de fa segles, són milers els visitants que hi acudeixen al nostre municipi, per complir amb el ritual religiós de passar-se la relíquia del sant per la gola per a guarir-se de les malalties.

Calvari – Ermita

1.- DESCRIPCIÓ DEL CONJUNT ARQUITECTÒNIC:

L’ermita es localitza en el cim d’un xicotet monticle, de 137 metres d’altitud, al sud-est de la població. El seu entorn està qualificat de protecció oficial, pel seu valor ambiental i paisatgístic, en les Normes Subsidiàries de Potries.

Un costerut camí flanquejat de xiprers, on se situa el Calvari, permet l’ascensió des del nucli urbà fins a l’ermita. Empedrat i escalonat, és un camí amb un pendent accentuat. En el tram superior, el camí es bifurca i es corba fins a desembocar en una placeta semicircular que se situa davant de l’edifici de l’ermita. La plaça està tota envoltada per una barana de maçoneria, amb lloses de pedra calcària en la part superior, i constitueix una vertadera balconada sobre l’horta amb unes magnífiques vistes.

Va estar construïda pels veïns del poble sota la direcció de l’arquitecte Carlos Spain a mitjan segle XIX, encara que amb anterioritat, al conjunt del Calvari hi havia una petita construcció que des de l’any 1799 albergava la imatge del Crist. D’això ens parla un llibret publicat al segle passat, pel fill de Potries, escolapi i pedagog, Fernando Garrigós, titulat: “Historia septenario y gozos a Cristo Señor Nuestro crucificado en la milagrosa imagen que con el nombre de la Agonía se venera en el Ermitorio del Calvario de Potries”.

L’ermita del Santíssim Crist de l’Agonia.

L’ermita reprodueix, a petita escala, els models arquitectònics neoclàssics que es prolonguen durant la primera meitat del segle XIX seguint les premisses que dicta l’Acadèmia de Sant Carles de València. Les obres s’iniciaren l’any 1854, any que diu la tradició la intercessió del Crist va salvar la població d’un brot de còlera, i s’hagueren de prolongar fins més enllà de l’any 1861,  ja que aquest any l’ajuntament decideix traslladar el Crist a l’església dels Sants Joans per acabar la capella major de l’ermita. Hi ha una inscripció a la façana on apareix la data de 1865 com a possible finalització del temple.

La planta de l’edifici és un quadre de 15 metres de costat, on hem de distingir el temple pròpiament dit, que ocupa la part central, i dues dependències annexes que s’adossen longitudinalment als laterals del temple. La seua planta presenta una disposició de creu grega inscrita en un rectangle, transsagrari i un atri o vestíbul als peus. Exteriorment, l’aspecte de l’Ermita és compacte, suavitzat pels jocs que creen els volums arquitectònics visibles a l’exterior, i que es corresponen amb l’original distribució dels espais interiors.

La façana és d’una sòbria i elegant concepció neoclàssica, on la disposició simètrica de les obertures alleugereixen la seua robustesa i creen un delicat joc de massissos i obertures, de llums i d’ombres. Les naus es cobreixen amb volta de canó i faixons i en la intersecció de la nau amb el creuer s’eleva una cúpula amb tambor octogonal sobre petxines.

La plàstica arquitectònica domina sobre la decoració. Les pintures de l’interior són obra del pintor Luís Téllez-Girón i Belloch. També hem de comentar que a l’altar major es disposa una fornícula central que alberga la imatge del Crist de l’Agonia, talla policromada del segle XVIII.

EL CALVARI:

La pujada del calvari a l’ermita de Potries.

A partir del segle XV van sorgint a Europa els primers calvaris amb el seu corresponent viacrucis, encara que a les nostres terres es desenvolupen majoritàriament al segle XVIII. Aquests calvaris reproduïen en l’àmbit local el camí que Jesús va fer durant la seua passió, des del palau de Pilat fins al Gòlgota. Així, els cristians que no podien pelegrinar a Terra Santa, tenien a casa seua la via sacra. El camí del calvari s’acompanyava de les catorze estacions, que solien ser capelletes d’obra, normalment ornades amb plafons ceràmics on es representaven les distintes escenes de la Passió, a les quals el creient es podia detenir a fi de reflexionar i pregar.

El Calvari de Potries està constituït per un conjunt de construccions fetes amb rajola massissa, de base rectangular i uns dos metres d’alçària, que s’alineen al costat dels xiprers que flanquegen el camí empedrat de la pujada a l’ermita. Apareixen rematades per uns sinuosos i elegants frontons amb volutes i coronats amb una creu, tot elaborat amb terrissa feta a motlle als rajolars de la família Aznar de Potries. Totes disposen al davant de plafons ceràmics amb les estacions del calvari.

Aquest calvari ja existia a les darreries del segle XVIII perquè tenim constància documental que en 1799 es construeix un nou casalici per albergar la imatge del Crist de l’Agonia. Durant la Guerra Civil (1936-39) es va consumar la destrucció dels plafons ceràmics d’aquest calvari, substituïts tots l’any 1954, any de celebracions pel centenari del Crist, moment en el qual suposem que es va donar l’aspecte actual a les estacions.

Observem una de les estacions del calvari de Potries.

Un any sí, i l’altre també, els veïns del poble baixen en processó pel camí del calvari les imatges que es troben a l’ermita, el Crist de l’Agonia i la Divina Pastora. Així, amb la tradicional i pintoresca Processó de la Baixà, s’inicien les festes Majors de Potries, als darrers dies del mes d’agost, encara que antigament les festes se celebraven al mes d’octubre. Les imatges romandran a l’església parroquial fins al darrer dia de festes, quan tornen a pujar pel mateix camí fins a l’ermita, a la Processó de la Pujà.

2.- EL SANTÍSSIM CRIST DE L’AGONIA I FESTES:

En els últims anys del segle XVIII vivien a Potries Bautista Fuster i la seua esposa Teresa Morant. Enmig de la seua escassa fortuna conservaven, amb eixa veneració que les famílies consagren als objectes que van heretar dels seus pares, una imatge d’alabastre amb el títol de Crist de l’Agonia. Bautista Fuster va morir el 27 de juny i la seua esposa el 14 de novembre de l’any 1799, sucumbint aquesta última a la terrible malaltia de la tisi. Seguint les preocupacions vulgars de l’època, es van traure de la casa mortuòria el mateix dia de la defunció de la dona, tots els mobles, que junt amb la imatge, havien de ser past de les flames, perquè no es propagara l’epidèmia.

Es trobava present un home anomenat Tomás Jiménez, natural de Caravaca i veí de Potries, qui desitjant salvar la imatge del Crist, la va demanar als encarregats de la crema. Però era tan profunda la preocupació, que només després de pregar i lluitar un bon espai de temps, va aconseguir a la fi que li l’entregaren, però complint amb l’ordre de l’Alcalde, no es va atrevir a portar-la a sa casa, i va ser necessari col·locar-la en el casalici de l’última estació del Calvari. El bon Jiménez, auxiliat per la seua dona Josefa Castillo, va aconseguir construir una xicoteta capella per allotjar-la.

Les obres de l’ermita no es van emprendre, no obstant això, fins que va arribar l’any 1854 i, amb ell, la terrible malaltia de la còlera, que tan profundes empremtes ha deixat sempre en la nostra província. Potries va ser tal vegada el primer poble envaït, a pesar de la seua situació topogràfica. Va començar a demanar el poble que abaixaren la referida imatge, i el senyor capellà va accedir sense resistència a la piadosa demanda. Al cap de poques hores tots els veïns havien ocupat l’església parroquial, on havia d’organitzar-se una important pregària de penitència. Va eixir la processó pels carrers del lloc portant la imatge, vestint el senyor capellà una capa domicili i portant al coll una soga nugada. Els fidels van seguir el seu exemple, i durant la processó va expirar l’última víctima. La fe els havia salvat i la protecció de la Sagrada Imatge quedava evidenciada. Llavors començaren les noves obres, a pesar dels obstacles que oferia el terreny, i sobretot a que la pobresa era general.

Res d’açò va espantar l’Ajuntament i els majors contribuents, que en junta celebrada un 15 d’octubre, van aprovar la formal continuació dels treballs. Cada veí es va convertir en peó, i pobres i rics van contribuir en la conclusió de l’obra, acabant en dotze anys una obra magnífica sense més recursos que la fe d’un poble i la mà de la caritat.

Arquitectura de l’Aigua:

INTRODUCCIÓ

La comarca de la Safor es caracteritza per la fèrtil planura costanera que s’estén fins a la mar des de les muntanyes. Unes excepcionals condicions orogràfiques i climàtiques que, al costat del curs de l’aigua que la travessa, el riu Serpis o Alcoi i el seu afluent el Vernissa, han afavorit la implantació d’un sistema d’irrigació que ha fet possible en aquest ubèrrim territori el desenvolupament continuat al llarg de la història de cultius intensius de regadiu. Un sistema hidràulic que articula i ordena el territori, creant el paisatge construït i que, sense dubte, representa l’herència del nostre esdevenir històric, constituint un dels caràcters distintius de la nostra comunitat i que ens identifica com a valencians.
L’aigua es va constituir com un element indispensable que possibilità l’articulació d’un conjunt de construccions, enginys i artefactes per transformar el medi i crear un vertader element de civilització, de cultura. Aquest conjunt material és el que denominem arquitectura de l’aigua. Assuts, pous, séquies, llavadors, braçals, partidors, molins… construccions que formen una part fonamental del nostre patrimoni cultural. A Potries proposem un passeig per conéixer aquestes infraestructures històriques del regadiu. Veuràs humils construccions amb segles d’història, encara en funcionament, i vinculades a l’ús racional i tradicional de l’aigua.
Les aigües de regadiu tradicional o històric de la Safor procedeixen principalment del riu d’Alcoi. Al seu llit, en terme de Vilallonga, s’assenta l’assut d’en Carròs, derivant l’aigua dins la séquia Reial d’Alcoi, que rega portant-la fins al partidor major de la Casa Fosca, prop de Potries. D’allí deriva per la dreta la séquia de Rebollet, que rega Potries, la Font i part d’Oliva. La Séquia Reial prossegueix un poc avall fins a un segon partidor major anomenat la Casa Clara, on es divideix en dos grans braços: la séquia comuna de Gandia, que rega Almoines, part de Bellreguard, Beniarjó, Miramar, Daimús i les partides del migjorn de Gandia, i la séquia comuna d’Oliva, que rega part de la Font, Palmera, part de Bellreguard, Piles, Rafelcofer, l’Alqueria i part d’Oliva.

MOLINS

Molí de l’Espart

El Molí de l’Espart (també dit Molí de Parets o d’Àngel, en èpoques anteriors). Ubicat a la partida del barranc Beniteixir, al terme de Potries fitant amb el terme de la Font. Si bé originàriament va ser construït des de les acaballes de l’any 1845, per funcionar com un molí paperer. Posteriorment, en una segona etapa, a partir almenys de 1935, el Molí funciona com a fàbrica d’espart, i a la darrera etapa passa a ser una fàbrica de fils. Actualment és utilitzat només com un magatzem.

Aquest molí disposava d’un cup de 3 metres de salt, sense bassa, directament de la séquia del Rebollet, dues rodes i dos jocs de moles. L’edifici és de dues plantes i ocupa una superfície d’uns 700 m². El sostre és a dues aigües i dues naus comunicades entre si.En el sector que queda al costat del barranc es conserven part de les antigues basses, així com un safareig en la séquia.

Molí de l’Alfàs

Segons les fonts documentals es denominava molí de l’Alfàs al segle XV i, posteriorment, és conegut com el molí dels Frares, per pertànyer des de la seua compra l’any 1614 a les propietats del convent de Sant Jeroni de Cotalba, fins que, després de la desamortització de 1835, va ser venut a uns particulars en subhasta pública l’any 1838. Històricament ha sigut un molí fariner, a més a més, a les acaballes del segle XIX i principis del XX la instal·lació de turbines hidroelèctriques el convertiren en fàbrica de llum, encara es conserven en bon estat les bobines i l’alternador primitiu. Més tard, l’aigua serà utilitzada com a matèria primera en un procés d’electròlisi per produir lleixiu, embrió de l’actual empresa de productes químics.

Al soterrani encara es conserva l’antiga turbina de 200 kW amb la qual impulsaven un generador de corrent continu per a la fabricació electrolítica, a les plantes altes de l’edifici, del lleixiu Las Dos Palmas.

Molí Canyar o d’Aynat.

Molí Canyar o d’Aynat. Situat al marge dret del riu, a la partida de la Campina, rebia l’aigua del partidor de la Casa Clara, per la séquia comuna d’Oliva.

El molí d’Aynat, ara molí Canyar, apareix documentat com a fariner des d’almenys el segle XV i així degué ser fins a la seua ampliació i transformació, entre la fi del segle XIX i el començament del XX, coincidint amb la construcció del ferrocarril Alcoi-Port de Gandia.

Ha estat vinculat durant segles a una influent família de lletrats i funcionaris de la Font d’en Carròs, els Aynat. El vell edifici hagué de ser substituït per un de nova planta adaptat a les exigències de transformació de l’època i amb les característiques arquitectòniques de la fi del XIX, però mantenint l’estructura subterrània original. És un dels pocs molins hidràulics integrats en la xarxa de regadiu del marge dret que tenia una bassa d’acumulació d’aigua.

En aquest nou edifici, a més de mantenir els mecanismes per a la producció de farines, s’incorporen els propis per a espellofar i emblanquir l’arròs, s’instal·len turbines elèctriques i màquines de vapor i gasoil per a la provisió d’energia. Un conjunt fabril característic de l’època, on es disposen amplis espais residencials per a les famílies que treballen en la indústria, al costat de les dependències administratives i d’oficines i fins i tot es localitzen tallers per a l’estampació de l’envasament dels materials de la producció, sobretot de l’arròs. Hi ha les restes d’una xemeneia que era el forn on es cremava el pallús per produir el vapor d’aigua que s’afegia a l’energia motriu de l’aigua per ajudar a moure les moles.

Amb posterioritat s’ampliarà la indústria amb una fàbrica de gel, adossada al mur nord al costat de la via del ferrocarril, que cobria les necessitats de proveïment de gel per al ferrocarril tant d’Alcoi com de Gandia. Aquest molí ha estat restaurat i convertit en restaurant des de l’any 1998, però n’han respectat l’estructura original i es mostra al públic la maquinària i la resta de ginys de la seua primitiva funció.

Molí dels Anouers

El Molí dels Anouers es troba en la partida Huitena. Apareix documentat com a fariner des d’almenys el segle XV, així consta en un document de 1511 on se l’anomenava molí de “Çar Borzen, moro de Beniflà”; l’any 1745 apareix amb el nom de “molino de los nogales“, en un memorial per un pleit sobre aigües realitzat per l’il·lustre oliver Gregori Maians, mentre que a la fi del segle XIX i començament del XX apareix amb la denominació de “molino de Almúnia“.

El molí disposava de dos cups de 122 cm de diàmetre i una altura de 2 m. Movia directament tres jocs de moles catalanes, que van ser substituïdes per unes altres franceses, posteriorment, al tindre poca aigua el cup de la dreta s´hi va afegir un engranatge a la tercera mola, i més tard sobre eixa mola inactiva es muntà un banc elevat amb una mola arrossera, més xicoteta que la farinera i, per tant, amb menys potència per funcionar. La cacau disposava de dues voltes de 160 cm d’alçada i d’amplària i 3 m de longitud i una albellonera que travessava la sala del molí i el camí del davant. El ventador eixia per l’esquerra en el corrent de l’aigua abans dels cups..

Molí de la Llum, Serreria o Batistet

El molí de la Llum, Serreria o Batistet està situat al vèrtex nord-oriental del terme municipal de Potries, fitant amb els de Beniflà i la Font d’En Carrós. Hui està completament rehabilitat com a habitatge particular. Es tracta d’un edifici industrial de darrera generació, segurament construït a finals del segle XIX o principis del XX. Rep l’aigua des del partidor o cano de Potries, que es troba uns 300 m abans, està a uns 2000 m del molí Canyar per un costat i a 400 m. del molí Anouers per l’altre costat. L’energia la subministra l’aigua que correspon a les dues files que duu la séquia de Miramar, aigua que després passa al molí de Sotaia. No té bassa però si un cup de 95 cm de diàmetre i una caiguda de 4 m que movia dues rodes d’àleps i dues moles catalanes de 138 cm de diàmetre i 28 cm d’alçada, respectivament, per moldre blat i dacsa per fer farina i segó. El ventador està a l’esquerra del cup i al seu costat. La cacau és preciosa, amb dos compartiments, un per al ventador o vessador i l’altre el de la cacau pròpiament dita, d’uns 3 m d’altura, 2 m d’amplària i 4 m de llargària.

Originalment molí fariner que no va deixar mai de funcionar com a tal, després hi van afegir una turbina de 17 CV per fer electricitat (fer llum), primera electricitat de Beniarjó i Beniflà, cap al 1907, de la companyia Adrover. D’aquest fet, en queda una dita: “La llum de Joan té poc trellat; encara no s’ha encés, ja s’ha apagat”. Aquesta turbina movia també el molí, i encara es conserva, com també les moles. Durant un temps va ser una serradora. A partir de l’any 1922 esdevingué fàbrica de midó. Va continuar sent, però, molí de moldre en paral·lel  a totes les altres activitats.

PARTIDORS

La Casa Fosca

La Casa Fosca és una senzilla construcció, situada al bell mig de l’espai agrari, coberta amb una imponent volta de canó de maçoneria i morter de calç que va ser edificada damunt de la séquia Reial. La seua funció és dividir el cabal de la séquia Reial, que prové de l’assut, per a dues séquies mare, la séquia del Rebollet i la séquia Comuna de Gandia i Oliva. Encara que l’arquitectura és senzilla, presenta una estructura massissa, totalment hermètica, quasi dissuasiva, perquè ningú altere la correcta divisió de l’aigua. Només té dret d’accés al seu interior el sequier, que és la persona encarregada i responsable del bon funcionament del sistema.

Segons un document datat l’any 1511, aquest partidor ja existia amb el banc de pedra i les set portes i mitja, i s’especificava en el document certes obres que s’havien de realitzar en les infraestructures del reg, incloent-hi aquest partidor. S’hi reflecteix que hi haurà una porta d’accés amb dues claus, els dipositaris de les quals són els representants dels dos senyors territorials més rellevants de l’època, el duc de Gandia i el comte d’Oliva. Si tenim present que el sistema de distribució proporcional de l’aigua és originari del món musulmà i es va mantenir després de l’ocupació catalanoaragonesa, considerem que aquest partidor ja devia existir abans de la conquesta a mitjan segle XIII.

La Casa Clara

El partidor de la Casa Clara és, després de la Casa Fosca, el segon gran partidor de la xarxa històrica del regadiu i, com aquell, esdevé element clau per la funcionalitat del sistema, perquè és als partidors on es verifica la correcta divisió de l’aigua disponible. És per això que mantenen una estructura hermètica i tancada, per tal de garantir el seu funcionament, i al qual només té accés la persona responsable i encarregada del sistema. La Casa Clara és una construcció de planta rectangular amb elevats murs de maçoneria que tanquen el diàfan espai interior sense coberta. A un extrem se situa l’entrada d’aigües al partidor de la séquia Comuna de Gandia i Oliva, mitjançant obertures adovellades amb grans carreus de pedra, que antigament estaven tancades amb potents reixes de ferro.

El Cano o de Sotaia

El partidor del Cano o de Sotaia es troba en el terme de Potries, en la partida de la Mitjana al nord-est del municipi. Citat també al document de 1511, on apareix amb el nom de “partidor del Ferruz“. Aquest partidor de menor dimensions que els anteriors va estar reconstruït a mitjan segle XIX, concretament l’any 1849 com apareix a una inscripció, i divideix mitjançant també un banc de pedra en deu portes les aigües de la séquia comuna d’Oliva en les séquies de Sotaia, Miramar i Oliva. Per la d’Oliva eixiran 7 de les deu portes del partidor, i distribuirà les aigües pels termes municipals de Rafelcofer, l’Alqueria de la Comtessa, Piles i Oliva. A la séquia de Miramar se li assignen dues portes per regar Palmera, Miramar, Rafelcofer, part de Bellreguard i Beniarjó. I la porta restant per a la séquia que rega les terres de Sotaia.

El partidor pròpiament dit és una construcció de planta rectangular i coberta amb volta rebaixada, construït amb maçoneria acarada i morter de calç. Presenta llindes en les entrades i eixides de l’aigua així com reixes, i una petita porta en la cara sud-oest. El partidor posseeix anotada en una de les seues pedres la data de 1849 en la qual probablement va patir alguna reforma.

SÉQUIES

La séquia Reial

La séquia Reial serpenteja uns dos quilòmetres, vorejant encisadors paratges del marge dret del riu Serpis, exactament des del seu origen a l’assut d’en Carròs, al terme el municipal de Vilallonga, fins al partidor d’aigües de la Casa Fosca, ja al terme municipal de Potries. Quasi tot el tram d’aquesta séquia al terme municipal de Potries està per davall de la rasant, per el qual antigament el caixer ens apareixeria excavat en el terreny, amb les motes o voreres flanquejades de vegetació, generalment canyars, i segurament algun muret de maçoneria en punts determinats de la séquia. Hui el caixer de la séquia presenta una secció en forma de U, amb els murs laterals construïts amb una mescla de morter de calç amb abundants graves i pedretes de riu de xicotet i mitjà calibre. Es van construir als anys 50 i 60 del segle XX mitjançant un encofrat de fusta que es va reblir amb el material abans descrit, lluint-se després amb una argamassa de ciment hidràulic. El pis de la séquia presenta les mateixes característiques. Aquesta séquia està totalment coberta amb lloses de fibrociment des de l’assut fins a la parcel·la 230 del polígon I de Potries, on s’ha situat la presa d’aigua de la séquia per al reg localitzat de degoteig del marge dret del riu d’Alcoi. Des de la referida parcel·la fins al partidor de la Casa Fosca la séquia continua descoberta.

La sèquia del Rebollet

La sèquia del Rebollet serpenteja d’oest a est, uns quatre quilòmetres, des del seu origen a la Casa Fosca fins al municipi d’Oliva, passant pels nuclis urbans de Potries, la Font d’en Carròs i la mateixa Oliva. Dins del nostre terme municipal hem de distingir diversos trams, el primer descobert immediat al partidor, el segon al seu pas pel nucli urbà i el tercer des del poble fins a arribar al barranc de Beniteixir, que separa el nostre terme de la Font..

La sèquia Comuna d’Oliva i Gandia

La sèquia Comuna d’Oliva i Gandia surt del partidor de la Casa Fosca portant un abundant cabal d’aigua, fet que, segurament des dels seus orígens, propiciaria el seu aprofitament com energia hidràulica amb la instal·lació d’un casal moliner. Encara es pot visualitzar dins del recinte industrial de l’Electroquímica del Serpis el vell mur de maçoneria del salt d’aigua de l’antic molí, que curiosament era un cup en rampa, amb dues rodes per a dues moles.

La sèquia comuna d’Oliva

La sèquia comuna d’Oliva surt des del partidor de la Casa Clara cap al llevant per buscar les terres de la Font d’en Carròs i de Rafelcofer. Dins del nostre terme municipal hem de distingir diversos trams tots ells descoberts; el primer és l’immediat al partidor fins a l’actual traçat de la carretera VP1012, el segon des de la carretera fins al molí Canyar, i el tercer des de l’eixida d’aigües del referit molí passant pel tercer partidor denominat del Cano fins a arribar al molí Anouers, just abans del terme de la Font. Dos murs flanquegen la secció o caixer de la séquia, per on discorre l’aigua. La seua fàbrica és bàsicament de ciment encofrat, encara que en alguns trams es conserven vells murs de maçoneria per sota dels encofrats de ciment.

LLAVADORS, GALLIPONTS, ANIVELLADORS I SÉNIES

L’anivellador

L’anivellador és un element que permet calcular el cabal d’aigua en un punt determinat de la séquia. Els podem trobar al llarg de la xarxa, sempre aigües avall dels partidors del sistema. Un bombament practicat a les cares interiors dels murs de la séquia produeix l’estrangulació del caixer, reduint considerablement la seua secció, que juntament amb el desnivell creat al sòl de la séquia, aconsegueix elevar el cabal a la part superior on se situa una escala mètrica que permet la lectura de l’aforament de l’aigua disponible. És un element del sistema relativament contemporani, atés que antigament era la vara valenciana la unitat de mesura utilitzada, mentre que el sistema mètric decimal es va adoptar mundialment al segle XIX.

La sénia

La sénia  està ubicada prop del partidor Casa Fosca, abans de la séquia del Rebollet. La situació d’aquesta sénia evidencia la impossibilitat de regar els camps situats abans o a la rodalia de les primeres séquies de derivació del riu, fent necessari un altre sistema per a l’obtenció d’aigua. De fet, la proliferació al segle XX de pous a motor per a l’extracció d’aigua subterrània ha provocat la substitució d’una bona part del paisatge de secà dels nostres termes municipals i on abans abundaven les oliveres, els ametllers o els garrofers, predominen ara els camps de regadiu amb tarongers. Aquest element aprofita la tracció animal per a posar en marxa un mecanisme que permet elevar l’aigua a la superfície des del subsòl, mitjançant un pou excavat.

Els llavadors públics

Els llavadors públics apareixen a la segona meitat del segle XIX. En el cas de Potries també trobem un nombre considerable de llavadors privats a les cases situades al costat de la séquia del Rebollet, al seu pas pel poble. Un conjunt arquitectònic i etnològic del nostre paisatge urbà, típic i definidor de l’ús de l’aigua als darrers segles. Fins a la dècada dels anys 60 del segle XX, hi havia a Potries quatre llavadors públics, dels quals se’n conserven dos, un al carrer Corts Valencianes i l’altre a la part de darrere de l’Església. Tots ells aprofitaven el curs de l’aigua conduïda per la séquia del Rebollet i les lloses de pedra per rentar la roba o fer l’escurada se situaven inclinades cap a l’interior, coronant un dels murs de la séquia. Actualment es conserven a Potries els llavadors del carrer Corts Valencianes i els de l’Església, tots dos restaurats.

El galliponts

El gallipont del Ferrocarril d’Alcoi. Aquest element es troba ubicat al sud del terme municipal de Potries, en la partida de la Campina, junt amb les instal·lacions del molí Canyar. Aquest gallipont es va construir a finals del segle XIX, a fi que els treballadors i la resta de persones del ferrocarril Alcoi-Gandia creuaren sense problemes la séquia comuna d’Oliva.

Després de la desaparició del ferrocarril, el pont sobre la séquia va perdre la seua gran funcionalitat. Està realitzat de rajola caravista, amb un xicotet arc i dos contraforts. L’estat de conservació és hui òptim, sense presentar greus deterioraments.

El gallipont del Camí Reial. Justament per davant de la façana principal del Molí Canyar passava l’antiga carretera construïda amb llambordins als anys 20 del segle passat, durant la dictadura de Primo de Rivera, i és on es localitza encara un pont sobre la séquia que surt del molí. La séquia en aquest punt es troba a una cota per sota del nivell del carrer, i on, fins no fa massa anys, hi havia un frondós canyar que degué ser la causa, juntament amb el traspàs de la propietat del molí per part de la família Aynat, de la seua nova denominació com a molí Canyar.

Cassoleria d’Àngel Domínguez:

La terrisseria d’Àngel Domínguez és l´últim testimoni de l’activitat terrissera desenvolupada a Potries durant segles, activitat que descriu la manera de viure i treballar dels nostres avantpassats, així com el seu llegat cultural. Aquesta tradició mil·lenària i forma de viure posa punt final amb la mort d’Àngel Domínguez el 1983, l’últim terrisser en actiu a la població.

Façana del Museu-Cassoleria d’Àngel Domínguez.

Se situa en un sector del nucli urbà on es localitzaven diverses terrisseries, fins a un total de cinc documentades al principi del segle XX, que igual que el sector situat entorn de l’antic carrer Terrisseria, significaven els límits externs de l’antic nucli urbà consolidat, donat el caràcter contaminant d’aquesta indústria.

L’edifici, construït a la fi del segle XVIII, és una casa de dues plantes amb dos cossos i pati interposat. Aquesta amaga baix l’aparença d’una casa de poble tradicional, un gran taller i forn de terrisseria.

L’entrada a la habitatge presenta l’aspecte de qualsevol casa rural de l’època, amb una estança central amb habitacions als dos costats. A la primera navada se situaven els dormitoris.

Continuant endavant, a la segona crugia trobem el centre neuràlgic de la vida familiar que ens permet rememorar com era la vida tradicional al voltant d’una taula i el foc de la llar, on les tradicions orals es transmetien de generació en generació.

 

L’espai domèstic, la cuina-menjador-saló.

Ocupa la totalitat de la segona crugia, i disposa dels elements immobles originals de la casa, com la llar amb la ximenera, la cuina, els armaris del rebost o la canterera, que al costat dels mobles, eines i objectes ens ha permès recrear l’ambient del lloc més vital de la casa, que tenia la funció tant de cuina com de menjador i saló. Es desenvolupen activitats com cuinar, menjar, educar, conversar i jugar.

A la tercera crugia trobem el taller, on es reuneix un conjunt d’aparells i eines propi del procés de producció com el banc i torn de peu, el banc del torn elèctric, el motor elèctric i les transmissions, o el molí elèctric de vernís. També trobem a la part esquerra de la crugia l’ingrés a una petita sala anomenada dipòsit del fang, on s’emmagatzemaven les plaques del fang decantat a les basses.

L’espai de l’artesà. El torn de peu.

Més endavant, en travessar la zona del taller eixim a un pati on trobem les bases de decantació i el forn, situat al fons del pati. Les basses de decantació són dos, una, la més alta, és més petita i és on s’aboca el fang i l’aigua, i l’altra més gran i més baixa on arriba el fang mesclat i filtrat per xafigar-lo posteriorment.

Imatge de les basses de decantació del fang.

A continuació trobem el forn on es couen els perols, cassoles, vidrioles i altres elements de terrissa. Un element fonamental en la indústria terrissera. Està situat al fons del pati, és de tir vertical, també denominat “morú”. Està construït amb rajola massissa, disposa d’un gruixut mur de maçoneria i morter de calç a la part frontal, i dues parts, clarament diferenciades, comunicades a l’exterior per una escala.

La cambra de foc, situada a la part inferior, és un espai rectangular cobert amb una volta de canó perforada, i amb una petita obertura a l’extrem per introduir la llenya i fer el foc. Per damunt se situa la cambra de cocció, espai més menut, circular i cobert amb una cúpula també perforada on, a través d’una obertura, es dipositava l’obra de terrissa per la cocció.

A la imatge observem el forn del terrisser.

La planta superior de l’edifici és una cambra diàfana, elevada mitjançant pilars i arcs cecs, sense separacions internes i amb una coberta altíssima a dues aigües. L’últim terrisser, Àngel Domínguez, va elevar el sostre una planta més amunt amb la intenció de crear un espai on els seus fills pogueren viure en un futur, però en adornar-se que els seus fills no continuarien l’ofici de terrisser, no va continuar amb les obres, encara que es pot apreciar perfectament l’elevació del sostre amb la creació de la cambra que no va ser acabada més amunt. Actualment alberga la sala d’exposició amb tota la col·lecció terrissera de la història del nostre municipi.

Exposició museogràfica a la cambra superior de l’edifici.

Jaciments Arqueològics

Eneolític – Edat del Bronze

El terme de Potries presenta vestigis arqueològics que donen testimoni de la presència de comunitats humanes, almenys des de l’edat del Bronze. És molt probable que els orígens de la ceràmica a Potries es remunten al Neolític, fet confirmat per l’existència d’un jaciment arqueològic d’aquesta època a la muntanya dels “Penyascos” i d’una necròpolis associada, situada al pla, prop del riu Serpis. La primera referència escrita d’aquest jaciment es deu al veí de Potries, metge rural i arqueòleg aficionat, Simeó Peiró Frasquet. A mitjan segle XX informa d’un primer jaciment a la partida Casa Fosca-Horteta associat als ritus funeraris de l’eneolític, és a dir, ens documenta una necròpolis o cementeri amb una cronologia d’entre 2.500 i 1.500 anys abans de Crist, amb tombes tipus túmul, restes òssies humanes i material lític, destacant tres destrals de pedra polida. Igualment, en aquest mateix jaciment de la necròpolis, situa l’aparició de diversos fragments d’un mateix objecte de ceràmica negra amb una decoració incisa representant motius geomètrics, bandes, triangles. També arreplegà una xicoteta polsera feta amb petxines, apareguda a la Casa Fosca al costat de fragments de ceràmica llisa.

Tenint en compte l’emplaçament geogràfic, les estructures comentades i les restes materials, pareix que estem davant d’un poblat de l’edat del Bronze Valencià amb una cronologia entre el tercer i segon mil·lenni abans de Crist, el qual s’estenia des del cim del tossal dels Penyascos, i segurament també el tossal de la Marta. A continuació fa referència a una troballa fortuïta a la muntanya de Penyascos, que pensem està culturalment i cronològica relacionada directament amb la necròpolis del pla. Es tracta d’un fons de cabanya on van aparèixer junt a les restes d’un mur de pedra, unes maces de pedra polida i altres utensilis igualment de pedra, però també dos bols de ceràmica feta a mà sense coure, als costat de diferents restes de ceràmica, amb les quals van reconstruir un atuell llis sense decoració, de 40 cm. de diàmetre i 22 de profunditat, que disposava de dues anses a cada costat, una situada en horitzontal i l’altra en vertical. Continuant pels vessants dels turons, fins a la planura, abans de la riba del riu, lloc aquest últim també utilitzat com hem vist pel soterrament dels membres de la comunitat. Potser, algun membre d’aquests primers grups assentats al nostre territori durant el tercer mil·lenni abans de Crist, cultivaria les terrasses naturals que s’estenen des dels turons cap a la planura i el riu; segurament caçaria, pescaria o pasturaria el seu ramat al salvatge territori circumdant; però també, degué aprofitar les bones terres i l’aigua que tenia al seu abast per fabricar objectes ceràmics, formava part del seu bagatge cultural des de feia temps. És per això que els considerem els primers terrissers a Potries.

Restes Arqueològiques de la “Campina-Catorzena”

El jaciment de la Campina-Catorzena documenta la intensa romanització dels espais rurals mediterranis al segle I dC. Unes magnífiques condicions geogràfiques, de fèrtils planures i aigües, al costat d’unes condicions climàtiques favorables, possibilitaren l’assentament de nombroses vil·les agropecuàries a la Safor.

Encara que hui molt arrasada, a la vil·la de la Campina-Catorzena cal suposar-li un espai edificat noble com a residència del propietari, al costat de diverses dependències i annexos, com les cases dels servents, els magatzems, corrals, el cup o l’almàssera; però, sobretot, la terrisseria, de la qual queden restes evidents a la partida de la Catorzena.

Aquesta se situa en la riba dreta del riu Alcoi, on els dipòsits de les terrasses fluvials són argiles roges de qualitat, aptes pel seu aprofitament com a matèria primera. La seua producció més representativa va ser la d’àmfores destinades al transport i comercialització del vi i l’oli local, que a través de la mar arribaven en vaixell fins a la península d’Itàlia i Roma. Els tipus més freqüents són els contenidors de vi, producte que degué ser la base de l’economia de la vil·la, mentre que les àmfores per a l’oli estan menys representades, el que fa suposar una producció més restringida d’oli. A més, el registre arqueològic documenta la producció de materials de construcció: teules, rajoles, tubs, etc. així com una àmplia mostra de tipologies de ceràmiques comunes. Són també abundants els fragments de ceràmiques importades i de luxe, sobretot de ceràmica sigil·lada.

Restes Arqueològiques al nucli urbà de Potries

Cap als segles XV i XVI Potries estaria habitat exclusivament per musulmans i estructurat per un nucli urbà d’aproximadament cent cases agrupades al voltant de l’actual Plaça de l’Església, inclosos els carrers de Dalt i Boamit, delimitat al nord pel traçat de la séquia del Rebollet, al sud pel carrer de Dalt, a l’oest pel carrer del Cup i a l’est pels carrers Abadia Vella i Enguix. Eixint del nucli de cases en direcció est,  cap a la Font, se situaria el cementiri musulmà ocupant l’espai de l’actual plaça del País Valencià, estenent-se fins al barranc, que des dels tossalets desaiguava cap al nord. Creuant el barranc ens trobaríem amb la “cantereria”, com un espai artesà, edificat a manera de ravalet, extramurs del poble.

Descobriments d’abocadors de restes ceràmiques en l’avinguda de la Constitució (antic carrer Barranc), així com en el carrer Sant Joan Baptista de Potries, testimonien la producció terrissera a Potries.

Tot això ha estat corroborat després de la interessantíssima excavació d’urgència realitzada al carrer Sant Salvador l’any 2000, tot just a l’espai que ocupava l’antiga cantereria del senyor. Les fonts documentals ens parlen de la “cantereria” que com a regalia contribuïa als ingressos de la Senyoria, per tant era monopoli econòmic del senyor, i estava especialitzat en la fabricació d’objectes ceràmics. L’excavació arqueològica ens permeté documentar una part del sector dels forns. Aquests, de planta rectangular, se situaven excavats aprofitant el desnivell d’un terreny argilós, que quedava endurit per l’acció del foc, i estarien segurament alineats per un estret carreró d’accés a aquests. Disposaven de dues càmeres superposades, la de foc i la de cocció i, un d’ells, apareixia totalment reblit de materials ceràmics. Es tracta d’una producció conjunta de ceràmiques de foc i taula, bescuitades i amb coberta vítria, ceràmiques comunes i pintades, a més de formes de sucre i porrons per a abastir les factories de transformació i refinatge de la canya de sucre a la comarca. Els tipus i tècniques empleades ens remeten a una producció consolidada i característica entre la segona meitat del segle XVI i la primera del segle XVII. Amb tot volem destacar la quantitat de formes de sucre, grans i menudes, així com els porrons produïts fins al segle XVII a Potries que, al costat dels d’Oliva, constitueixen una singular producció terrissera al context comarcal.

© Copyright - Ajuntament Potries